miércoles, 13 de junio de 2012

EL VEL ISLÀMIC A LES ESCOLES


Hem vist i llegit moltes notícies sobre la controvèrsia de l’ús del vel islàmic per part de les xiquetes als instituts i a les escoles. Normalment, el conflicte sorgeix quan la direcció d’aquests centres, prohibeixen a les xiquetes usar el vel que cobreix el cabell, i no les deixen anar a classe ataviades amb ell. Les famílies normalment opten per canviar-les a un altre centre que siga més permissiu.
L’argumentari que les directives acostumen a usar en els casos que hem esmentat normalment es basa en reglaments de vestimenta del centre. En centres privats que fan ús d’uniformes, tenim prou clar que aquest argument tindria sentit; el debat comença quan es tracta de centres públics o concertats, on no existeixen rígids codis d’indumentària. Aleshores, per què prohibir l’entrada a classe d’una xiqueta que es cobreix els cabells?
Abans de donar una opinió, cal tindre en compte algunes dimensions que envolten l’ús del vel islàmic, que tenen relació amb la cultura i que són necessàries per entendre el conflicte.
Primer, el valor que se li atorga a un símbol, i les raons per les quals es valora o no. Aquest fenomen depén directament del context socio-cultural. En occident no tenim els mateixos valors que en orient, perquè la nostra cultura s’ha construït a partir del simbolisme i costums judeo-cristianes, a més d’estar marcada per esdeveniments històrics que s’han donat al nostre voltant geogràfic i no en altre, o que s’ha donat en altres llocs i ens han arribat influències. 
No estem doncs en condicions de fer dictàmens respecte a la polèmica del vel, sense una documentacio prèvia de les referències àrabs, i un treball de sensibilització i comprensió.
Les ciutadanes i els ciutadans d’occident, acostumades i acostumats a l’egocentrisme i a importar colonialisme cultural a altres països, encara no s’han proposat entendre els costums,tradicions i, en conseqüència, valors, d’orient, a pesar de la nombrosa immigració que tenim. Encara molta gent pensa que les persones migrants han d’imitar l’estil de vida occidental, mentre que ací no es fa l’esforç d’adaptació a la nova situació multicultural, mirant amb hostilitat a “l’estranger”.
ImageUn del valors que les dones àrabs li atorguen al vel és el de senya d’identitat.
Algunes persones s’identifiquen amb unes idees i porten palestines i samarretes del Xé, o amb un estil de música, i ho mostra amb dessuadores de Nirvana, o amb una corrent cultural, com ara la gòtica, i vesteixen de negre. Això és fer un ús de la roba com a senya identitària.
Moltes dones musulmanes se senten identificades amb el vel i amb el seu ús. Podem conèixer a xiques que en els seus països d’origen no fan ús del vel, però sí quan es troben a Europa. Ho fan perquè per a elles és una manera de mostrar la seua identitat àrab de la que s’enorgulleixen.
Aquest ús del vel com a reforç de la identitat seria la segona dimensió a tindre en compte a l’hora de pensar en el conflicte de la seua utilització a les aules.
Una tercera dimensió important és el concepte de pudor. 
Hem de tractar d’entendre el que suposa per a algunes dones àrabs ensenyar el cabell en públic. Imaginem per un moment el que va costar a les primeres dones que lluïren minifalda prendre la decisió de no ocultar les seues cames, en una època on la norma habitual de pudor era tapar-les per baix dels genolls. Moltes dones de l’època no varen estar disposades a sentir la incomoditat d’ensenyar les cames i continuaren usant les faldes del seu armari. De la mateixa manera, les dones xineses del segle XIX que pertanyien a les classes altes i no havien patit l’embenatge als peus, s’avergonyien d’ensenyar-los en públic.
El concepte de pudor depén de l’època, la situació geogràfica, la classe social i la cultura.
Les dones que han vingut des de països àrabs, o les seues filles que ja han nascut ací però que se senten identificades amb la cultura d’origen de les seues mares i pares, poden donar unaimportància a mostrar el cabell en públic diferent a la nostra, i això ho hem de tenir present quan es presenten casos de conflicte.
La quarta i última dimensió, i potser la més important, és la llibertat individual.
Normalment associem la vestimenta de les dones islàmiques amb la manca de llibertat, coacció de les famílies (o més concretament dels homes de la família), i discriminació de gènere.
Curiós que una societat com la nostra, incapaç d’adonar-se del seu propi masclisme, es preocupe tant de la misogínia àrab.
Òbviament, si es tracta d’aquest cas, haurem de prendre les mesures oportunes. Des del meu punt de vista, si tenim una xiqueta a classe patint algun tipus de coacció o violència a casa, apartar-la de l’escola no és una mesura oportuna, de fet, és la pitjor deciss¡ió que es pot prendre en aquestes circumstàncies.
Però hem de saber que no és habitual que una xiqueta porte vel perque l’obliguen a casa, la majoria se’l posa per pròpia voluntat. 
Podem contraargumentar això diguent que no és una decisió voluntària, sinó que ha estat marcada per la seua religió i el seu voltant, però en eixe cas toca preguntar-se quantes coses fem nosaltres mateixes per influència del nostre voltant i la nostra cultura, si la roba que ens posem és per gustos personals que no estan contaminats per la publicitat i la moda, o pel que la nostra cultura considera com adequat. Tinc un vestit que vaig dur en el casament d’uns amics, i m’encanta, però no el porte pel carrer perque no es considera la situació adequada per a eixe estil de roba, i no em sentiria cómoda. Podem afirmar que el meu entorn em coacciona a no dur el vestit?
Una xica que se sent còmoda usant vel, té la llibertat de vestir-se amb ell o sense, perquè tenim unes llibertats individuals, i elegir la teua vestimenta és una d’elles.
En el moment en què prohibim a una xiqueta entrar a escola amb el cabell tapat, estem atentant contra la seua llibertat, perquè l’obliguem a llevar-se una prenda que ha decidit posar-se i amb la qual se sent a gust.
Prohibir l’ús del vel no deixa de ser un exercici de coacció i de vulneració del lliure exercici de vestir-se en concordança amb la seua elecció.
Si ens preocupa que una xica estiga patint l’obligació paterna de tapar-se, és coherent prohibir-li dur el vel amb el mateix paternalisme i, en conseqüència, sotmetre-la també? O és aquesta una maniobra hostil?
Obligar a les xiques a que es vesteixen de determinada manera, prohibir-los entrar a escola si no s’empassen les nostres ordres i, per últim, fer-les protagonistes d’un conflicte que hem creat per falta de tolerància i posar totes les mirades en elles estigmatizant-les, és triple suspens.
Respecte als altres arguments que m’he trobat pel camí, un d’ells ha estat el de la defensa del laïcisme.
Primer de tot, cal recordar que Espanya no és un estat laic, sino aconfessional. Un segon aclariment que crec que és pertinent, és que una escola laica no és aquella en què no entra cap religió, sinó aquella en què entren tantes religions com famílies que les demanen. En un escola laica podíem trobar que a l’horari on normalment es divideix la classe entre religió catòlica i alternativa (el qual ja no defensa la laïcitat, perquè suposa l’hegemonía catòlica entre les religions), eixirien uns quans grups de xiquetes i xiquets, i cadascú aniria a una classe: religió catòlica, religió musulmana, religió protestant, evangelista, jueva, etc. Això seria l’escola laica i, en eixa situació, no tindria cap sentit prohibir el vel per defensar la laïcitat.
Una tercera puntualització respecte a aquest argument seria, tornant als valors dels quals he parlat al principi, la concepció de la religió que tenim les i els occidentals, que hem trencatmajoritàriament amb el costum d’anar a l’església els diumenges i no menjar carn en pasqua, i la que tenen musulmanes i musulmans, que estan molt més lligades i lligats a l’islam. Atorguen un valor a la religió molt més fort que el que tenim la majoria de la població ací.
Un altre argument que s’escolta sovint és que a les dones que viatgen a països musulmans se les obliga a tapar-se els cabells, aleshores, el nostre país ha de comportar-se igual, i obligar les dones àrabs a destapar-se.
Bé, cal aclarir que, llevat de països on és una imposició de l’estat (Afganistán, Iran) i és molt condemnable perquè atempta contra les llibertats individuals, la resta de països àrabs no obliguen a cap dona a posar-se vel. Només quan vols entrar a temples i mesquites, on hi han codis de vestimenta basats en els seus conceptes de respecte.
Però, a mi em feren fora d’una església a Itàlia quan vaig estar de visita, perquè portava pantalons curts i samarreta sense mànigues. Hem d’obligar, aleshores, a totes les dones catòliques a llevar-se la jaqueta i els pantalons llargs? Aquesta és una idea revengista i que no té trellat.
La part més important d’aquest tema, i del que encara no he parlat, és que el protagonisme no és nostre.
Si s’ha de fer un debat sobre l’ús del vel han de ser de les dones musulmanes, són elles qui han d’entrar a parlar d’això i a les que encara no hem obert la porta.
Les hem tractades com a víctimes, com a xiquetes, com a sotmeses i fanàtiques religioses, però no els hem preguntat per la seua opinió, i no podem pensar que aquest debat és nostre. Ens afecta com a dones, però no som nosaltres les qui portem el vel, per tant, no hem d’acaparar la discussió, i sí convidar a aquelles que es veuen afectades per aquestes decisions.

Lara.

No hay comentarios:

Publicar un comentario