Com a futures educadores i educadors, hem de reflexionar profundament sobre quin tipus de societat i d’escola volem crear. Si apostem per la construcció de la societat de pau i no violència, d’igualtat i no discriminació, de convivència des del respecte a les diferències i la pluralitat… aleshores toca parlar de coeducació.
Existeix la tendència a pensar que tot el treball coeducatiu es va fer quan vàrem juntar a les xiquetes i als xiquets a les aules. Fals. Aquesta és una mesura coeducativa en termes de quantitat, però no de qualitat. Com deien els alumnes de Barbiana, l’escola reprodueix les desigualtats socials, i això també passa amb les desigualtats de gènere.
Potser no hem estat massa observadores i observadors, i mostrem reticència front aquesta afirmació: que hi ha sexisme a les aules. Anem a fer una anàlisi breu d’alguns exemples sobre com es materialitza la discriminació per raó de sexe o gènere a les escoles d’educació primària.
El currículum ocult.
Si partim de que un del motius més forts de desigualtat és l’educació en rols de gènere adjudicats per sexe, l’escola no és un espai lliure d’aquesta educació.
Veiem a través de la publicitat, com els joguets destinats a allò femení i a allò masculí, són prou diferents. A les xiquetes se’ls ofereixen nines, cuinetes i salons de bellesa, impregnats de color rosa; joguets destinats a una futura funció de protagonistes en els treballs de reproducció, relegats a l’àmbit privat, devaluats i no remunerats, però també joguets destinats a l’explotació d’un aspecte físic que agrade, com un dels millors atributs de les xiques.
Els joguets dels xiquets, més lligats a consoles i a esports, tendeixen a crear un clima d’agressivitat, tant en videojocs on hi ha violència explícita com en la pràctica d’esports de contacte fort; els
xiquets aprenen a competir i a ser forts.
Veiem a través de la publicitat, com els joguets destinats a allò femení i a allò masculí, són prou diferents. A les xiquetes se’ls ofereixen nines, cuinetes i salons de bellesa, impregnats de color rosa; joguets destinats a una futura funció de protagonistes en els treballs de reproducció, relegats a l’àmbit privat, devaluats i no remunerats, però també joguets destinats a l’explotació d’un aspecte físic que agrade, com un dels millors atributs de les xiques.
Els joguets dels xiquets, més lligats a consoles i a esports, tendeixen a crear un clima d’agressivitat, tant en videojocs on hi ha violència explícita com en la pràctica d’esports de contacte fort; els
xiquets aprenen a competir i a ser forts.
Quan escoltem frases, que s’han convertit en slogans, com ara “els xiquets son més bèsties que les xiquetes, elles son més tranquiles”, les assimilem, sense pensar que es una afirmació falsa, i que si hem arribat a eixa situació en la realitat ha estat per un aprenentatge, no per una dació natural.
Però, creences com aquesta, són el motiu de que, de vegades, els mestres i les mestres tractem de manera diferent als alumes que a les alumnes, esperant un determinant comportament per la seua part en funció del seu sexe.
D’aquesta manera, col·laborem a l’aprenentatge del rol social que han de desenvolupar xiquetes i xiquets, a través d’allò que denominem efecte Pigmalión. Els xiquets, que saben que tenim la preconcepció de que el seu comportament es més nerviós, es prendran el privilegi de comportar-
se malament en classe sota l’excusa de que és el seu estat natural.
Però, creences com aquesta, són el motiu de que, de vegades, els mestres i les mestres tractem de manera diferent als alumes que a les alumnes, esperant un determinant comportament per la seua part en funció del seu sexe.
D’aquesta manera, col·laborem a l’aprenentatge del rol social que han de desenvolupar xiquetes i xiquets, a través d’allò que denominem efecte Pigmalión. Els xiquets, que saben que tenim la preconcepció de que el seu comportament es més nerviós, es prendran el privilegi de comportar-
se malament en classe sota l’excusa de que és el seu estat natural.
Hem de ser conscients que als xiquets (varons) se’ls envolta d’una cultura de violència molt més que a les xiquetes. Si tinguérem una xiqueta i un xiquet, i tractàrem d’educar igualment a un com a l’altra en un entorn de pau i lliure d’agresivitat, el xic patiría molta més exclusió social que la nena.
L’exemple més visible són els jocs que ells trien a l’hora del pati, prou més violents que els de elles. Partim de la premisa que al pati hi ha segregació per sexes, voluntària però apresa, i moltes vegades
motivada pel tracte que reben companyes i companys.
Això es fa incosncientment, perque ho assimilem com a norma, però el resultat final són homes reproductors de dominació, i la conseqüent exlusió social tant de dones com de homes que no responen a determinats paràmetres masculins.
L’exemple més visible són els jocs que ells trien a l’hora del pati, prou més violents que els de elles. Partim de la premisa que al pati hi ha segregació per sexes, voluntària però apresa, i moltes vegades
motivada pel tracte que reben companyes i companys.
Això es fa incosncientment, perque ho assimilem com a norma, però el resultat final són homes reproductors de dominació, i la conseqüent exlusió social tant de dones com de homes que no responen a determinats paràmetres masculins.
El repartiment dels espais al pati és una prova de qui tén més control de les situacions i del voltant. Normalment l’esquema es repeteix a quasi totes les escoles: el millor espai del pati es destina a jocsde pilota. Cal remarcar que els jocs de pilota són activitats d’oci principalment masculines; encara que moltes xiquetes juguen a futbol, el model que tenim als medis es el de protagonistes homes als esports. El fet de pensar que si les xiquetes juguen a futbol és un símptoma d’igualtat, és caure en errors i tòpics, ja que quan elles pensen que s’estan igualant al imitar les activitats i conductes dels xics, estan actuant sota un esquema de pensament on el model a seguir és el masculí, i per tant estan normalitzant la jerarquía de gènere, donant-li privilegi a un i reconeixent la submissió de l’altre.
El primer pas per al canvi és reflexionar sobre totes aquestes qüestions, i desenvolupar la capacitat per descobrir-les i combatre-les treballant amb l’alumnat. És condició sine qua non saber visibilitzar aquestes desigualtats, que són molt subtils i passen desapercebudes. Fins i tot, en aquest moment, les lectores i els lectors pensaran que estic exagerant els comportaments normals de la infància. Si no podem percebre les xicotetes discriminacions diàries, reproduirem conductes a través del comportament a les aules, a través d’això que coneixem com a currículum ocult.
No podem oblidar tampoc les discriminacions racistes o per qüestions físiques, per això és important una coeducació transversal, i donar especial importància a aquells comportaments que es basen en esquemes de desigualtats generalitzades per pertànyer a un col·lectiu (inmigrants, dones, homosexuals o discapacitades i discapacitats). Aquestes últimes són especialment agressives i perilloses, per l’acceptació i la impunitat que normalment tenen a nivell social.
Als plans d’estudi les dones no existeixen.
Si un habitant d’un altre planeta, estudiara la vida a la Terra a través dels llibres de text, arribaría a la conclusió de que ací només existeixen éssers de sexe masculí.
Les dones, que també han estat creadores de coneixements i han participat activament en la història de la humanitat, han estat invisibilitzades pels historiadors i molt poc sabem d’eixes figures femenines.
Quan estudiem el descobriment i la conquesta d’Amèrica, escoltem parlar de Cristobal Colón, d’Hernàn Cortés, d’Américo Vespucio i l’anècdota de com va aprofitar per ficar-li el seu nom al nou continent... però no coneixem la figura d’Anacaona, la persona que va permetre la comunicació entre indígenes i espanyols, dona i a més india… o de la Malinche, que amb el seu treball d’asesorament i interpretació va permetre les relacions diplomàtiques entre els maies i els nous conqueridors, també una dona i també índia.
Les dones, que també han estat creadores de coneixements i han participat activament en la història de la humanitat, han estat invisibilitzades pels historiadors i molt poc sabem d’eixes figures femenines.
Quan estudiem el descobriment i la conquesta d’Amèrica, escoltem parlar de Cristobal Colón, d’Hernàn Cortés, d’Américo Vespucio i l’anècdota de com va aprofitar per ficar-li el seu nom al nou continent... però no coneixem la figura d’Anacaona, la persona que va permetre la comunicació entre indígenes i espanyols, dona i a més india… o de la Malinche, que amb el seu treball d’asesorament i interpretació va permetre les relacions diplomàtiques entre els maies i els nous conqueridors, també una dona i també índia.
Les lliçons que estudiem a classe no incorporen el paper de les dones a la societat i a la creació de la història i dels sabers. Les xiquetes que estudien eixes matèries, no se sentiran representades per
cap figura femenina, cosa que els xiquets sí poden fer. Mentre els xiquets tenen referents masculins als quals admirar, elles no tenen eixa oportunitat i, si admiren alguna figura masculina aprendran a imitar patrons de conducta també masculins per arribar al mateix èxit que els homes, ja que les dones no tenen un lloc rellevant en els plans d’estudi.
També arribaran a la conclusió de que les dones no apareixen a l’estudi de la història per que no han fet res per merèixer-lo, i normalitzaran el protagonisme absolut dels homes en la vida pública, així com les relacions desiguals.
Aquesta es l’antesala de la conformitat amb el paper que la societat patriarcal guarda per a les xiques, l’àmbit privat, i amb l’acceptació del model d’èxit social femení com a figura d’acompanyament de l’home, que abocarà a moltes xiquetes a suportar relacions afectives insanes
amb resignació quan siguen grans.
cap figura femenina, cosa que els xiquets sí poden fer. Mentre els xiquets tenen referents masculins als quals admirar, elles no tenen eixa oportunitat i, si admiren alguna figura masculina aprendran a imitar patrons de conducta també masculins per arribar al mateix èxit que els homes, ja que les dones no tenen un lloc rellevant en els plans d’estudi.
També arribaran a la conclusió de que les dones no apareixen a l’estudi de la història per que no han fet res per merèixer-lo, i normalitzaran el protagonisme absolut dels homes en la vida pública, així com les relacions desiguals.
Aquesta es l’antesala de la conformitat amb el paper que la societat patriarcal guarda per a les xiques, l’àmbit privat, i amb l’acceptació del model d’èxit social femení com a figura d’acompanyament de l’home, que abocarà a moltes xiquetes a suportar relacions afectives insanes
amb resignació quan siguen grans.
De la mateixa manera que a l’estudi de la conquesta d’Amèrica normalment no es respecta el paper de les dones, tampoc es fa esment de la cultura precolombina i del desastre que va suposar l’arribada dels espanyols. Si no fem l’inclusió de la perspectiva crítica a l’estudi, estarem fent transmissió de dades sense valors i sense criteri.
La coeducació suposa la transversalitat de tots els valors de respecte a les diferències i no discriminació, que moltes vegades hem de fer nosaltres soles, perquè les editorials no pensen en aquestes importantísimes qüestions, i no les inclouen al temari dels seus llibres.
La coeducació suposa la transversalitat de tots els valors de respecte a les diferències i no discriminació, que moltes vegades hem de fer nosaltres soles, perquè les editorials no pensen en aquestes importantísimes qüestions, i no les inclouen al temari dels seus llibres.
Tractar el tema de gènere de manera puntual i extracurricular és un pas necesari, però es queda fluix. El concepte clau, que ja ha aparegut en més d’una ocasió per aquest article, és la transversalitat, que hem de treballar a l’aula cada vegada que aparega ocasió. No només tenim el deure de visibilitzar el paper de les dones, també el de la interculturalitat (sense deixar de donar importància a la pròpia), la diversitat, l’ecologisme i les relacions d’afectivitat i respecte.
Si apostem per un model d’igualtat i pau i, per ser educadores i educadors reproductores i reproductors de valors propis d’eixe model social, hem d’apostar per la coeducació en termes de qualitat.
Si apostem per un model d’igualtat i pau i, per ser educadores i educadors reproductores i reproductors de valors propis d’eixe model social, hem d’apostar per la coeducació en termes de qualitat.
Lara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario